Judy McCaig – Shifting Sands

Posted by Cristina Villar on Dimarts, març 18, 2014 · Leave a Comment

Fins el 6 d’abril podem veure a la Sala Perill de Barcelona la mostra dels darrers treballs de pintura i joieria de Judy McCaig, aquesta artista fincada a Barcelona ja fa bastants anys, amb el seu delicat llenguatge poètic ens parla de deserts, vols, fronteres i aterratges, sempre explorant sentiments trobats i subtils.

Judy McCaig a la Sala Perill

El següent escrit del seu amic Enric Massip (6-3-14) descriu a la perfecció el que se sent com espectador en veure la mostra.

Judy McCaig : Un mon reconstituït

“No és cap secret que vivim entre els bocins escampats d’un mirall fet miques que abans anomenàvem realitat. Ens trobem amb el caòtic i tediós afany de donar sentit, algun tipus de sentit, a aquests petits fragments brillants.
Si entenem el coneixement estètic como la única manera possible per intentar comprendre com un tot, encara que sigui de manera efímera, aquesta enorme pila de runa, tenim que reconèixer que l’obra recent de la Judy McCaig, se li apropa molt.
Perquè el seu treball no solament ofereix una reconstrucció determinada d’un mon coherent perdut fa temps, sinó que també dona a aquell qui el contempla l’oportunitat d’omplir els buits amb la seva pròpia experiència.
No és una qüestió de bellesa o de veure les flors en mig de les escombraries. És una qüestió de necessitat, de posar en marxa un gest operatiu que és a la vegada, acció, reacció i conjunció.

No és una qüestió d’ object trouvé o de simple gestualitat imposada sobre la matèria, sino que és una aproximació al context molt més sensible, sofisticat i subtil.

En això consisteix l’obra de McCaig, en una reflexió sobre el context, sobre com influeix en les nostres emocions i en com nosaltres, a la vegada, l’alterem per acomodar-lo millor a la nostra existència erràtica i desemparada. L’acte primari per fer-la habitable.”

Mural de planxes d’estampació

Judy McCaig: A world reconstituted

“It’s no secret that we live among the scattered pieces of a shattered mirror formerly known as reality. We are left with the both haphazard and tedious endeavor of making sense, some sort of sense, of the shiny little pieces.

If we understand aesthetic knowledge as the only possible way to try to comprehend as a whole, albeit if ephemerally, this large pile of debris, we must acknowledge that Judy McCaig’s recent work is getting very close.

For her work not only offers a one-way reconstitution of the long lost, coherent world, but gives the viewer a chance to fill the gap with a personal experience.

It’s not a matter of beauty, or of seeing the flowers in the garbage. It’s a matter of necessity. Of setting in motion an operative gesture that is at the same time action, reaction and concoction.

It’s not a matter of objet trouvé or mere gestuality imposed on material, but rather a much more sophisticated, nuanced and sensitive approach to context.

For this is McCaig’s work: a reflection on our context, on how it shapes our emotions, and on how we, in our turn, change it to best accommodate in it our erratic, helpless existence. It is the primary act of inhabitation.”

algunes de les peces exposades: